Començaré explicant una part de la meva vida.
El mes de juny de l’any 1955 vivia al C/ circumval·lació el lloc on vaig
néixer, vaig canviar de habitatge al barri de la Sagrada Família de Manresa, on
em vaig casar, i de moment encara hi visc.
El meu marit, en Francesc, treballava de dependent a "Cal Canudes". Tractaven amb el gènere de punt, al major i al detall. Aquesta botiga estava ubicada al C/ Guimerà, al costat dels “Joguets Farners”. Pocs mesos després de casats van tancar la botiga i en Francesc es va quedar sense feina.
No va durar gaire temps aquesta incertesa, Ja que va trobar feina de viatjant i dependent als “Magatzems Jorba”.
Tots els veïns de l’escala eren molt amables perquè érem com una família. Quan feia bon temps sortíem al carrer amb les cadires i fèiem “petar” la xerrada. D’altres cosien, o feien “mitja”, i així passàvem moltes tardes. Ara ha canviat molt tot això, ja que moltes vegades ni saps qui viu als pisos d’ara.
Va començar a néixer canalla. Ells també jugaven al carrer amb qualsevol joc, tant de pilota com de corda.
Jo vaig tenir un nen, l’Enric, tres anys després de casar-me. Havia d’anar molt a casa dels meus pares, ja que en Francesc estava tota la setmana fora, ja que els carrers no són com ara, que s’han arreglat bastant els camins.
L’enric va començar el col·legi en una guarderia a prop de casa, però al carrer Roger de Flor varen obrir un altre, i com que estava més a prop el vam canviar, fins que va tenir edat per entrar a la Salle de Manresa.
Jo estic joiosa d’aquest barri. Primer, encara hi viu gent dels que vam estrenar els pisos. Segon, estic molt ben situada, encara que no veig Montserrat o Sant Joan de Déu. Tindríem d’estar molt contents doncs encara que passen desagradables tenim tota classe de botigues, metges, farmàcies, tota classe de queviures o tres línies d’autobús. Que més volem?
El 16 de febrer de l’any 1971 el meu marit marxava a treballar, aquella setmana feia Tomasa. A dalt del tren va patir un infart i es va morir, allà mateix, amb 48 anys, i jo amb 38.
No vull recrear desgràcies, ja que encara que n’he passat moltes, he tingut sort de sortir-me’n de totes elles.
Vaig trobar feina, el meu fill va acabar els estudis, i ben jove es va ficar a treballar. De moment ens en sortim. Tinc dos néts preciosos, l’Alba i en Francesc, que m’estimen molt i jo a ells, una part molt important de la meva vida. Com he dit abans, em sento feliç al barri de la Sagrada Família.
Tinc records bons, com també de dolents, i de tot se n’aprèn. A l’Associació de veïns fan moltes coses per tothom, i tots estem molt contents. La llàstima és l’economia, que està molt malament, i algunes activitats ja no es poden realitzar.
Esperarem temps millors. Mentrestant: Visca el Barri de la Sagrada Família!
El meu marit, en Francesc, treballava de dependent a "Cal Canudes". Tractaven amb el gènere de punt, al major i al detall. Aquesta botiga estava ubicada al C/ Guimerà, al costat dels “Joguets Farners”. Pocs mesos després de casats van tancar la botiga i en Francesc es va quedar sense feina.
No va durar gaire temps aquesta incertesa, Ja que va trobar feina de viatjant i dependent als “Magatzems Jorba”.
Tots els veïns de l’escala eren molt amables perquè érem com una família. Quan feia bon temps sortíem al carrer amb les cadires i fèiem “petar” la xerrada. D’altres cosien, o feien “mitja”, i així passàvem moltes tardes. Ara ha canviat molt tot això, ja que moltes vegades ni saps qui viu als pisos d’ara.
Va començar a néixer canalla. Ells també jugaven al carrer amb qualsevol joc, tant de pilota com de corda.
Jo vaig tenir un nen, l’Enric, tres anys després de casar-me. Havia d’anar molt a casa dels meus pares, ja que en Francesc estava tota la setmana fora, ja que els carrers no són com ara, que s’han arreglat bastant els camins.
L’enric va començar el col·legi en una guarderia a prop de casa, però al carrer Roger de Flor varen obrir un altre, i com que estava més a prop el vam canviar, fins que va tenir edat per entrar a la Salle de Manresa.
Jo estic joiosa d’aquest barri. Primer, encara hi viu gent dels que vam estrenar els pisos. Segon, estic molt ben situada, encara que no veig Montserrat o Sant Joan de Déu. Tindríem d’estar molt contents doncs encara que passen desagradables tenim tota classe de botigues, metges, farmàcies, tota classe de queviures o tres línies d’autobús. Que més volem?
El 16 de febrer de l’any 1971 el meu marit marxava a treballar, aquella setmana feia Tomasa. A dalt del tren va patir un infart i es va morir, allà mateix, amb 48 anys, i jo amb 38.
No vull recrear desgràcies, ja que encara que n’he passat moltes, he tingut sort de sortir-me’n de totes elles.
Vaig trobar feina, el meu fill va acabar els estudis, i ben jove es va ficar a treballar. De moment ens en sortim. Tinc dos néts preciosos, l’Alba i en Francesc, que m’estimen molt i jo a ells, una part molt important de la meva vida. Com he dit abans, em sento feliç al barri de la Sagrada Família.
Tinc records bons, com també de dolents, i de tot se n’aprèn. A l’Associació de veïns fan moltes coses per tothom, i tots estem molt contents. La llàstima és l’economia, que està molt malament, i algunes activitats ja no es poden realitzar.
Esperarem temps millors. Mentrestant: Visca el Barri de la Sagrada Família!
 |
| Carme Sala |
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada