30 d’octubre 2013

LA VIDA ES MARAVILLOSA

Me llamo María y soy una ama de casa normal y corriente. Hos voy a tratar de contar mi historia:

Un dia normal y corriente nos fuimos mi marido y yo al cine a ver una película. Quando empezó, me dí cuenta que solo veía la mitad de la pantalla. Me pense y por eso le comenté a mi marido que creía que la pantalla del cine estava estropeada, pero él me dijo que no, que se la película se veía perfectamente.

Al dia siguiente, sólo de levantarme, percibí sólo la mitad de la puerta de la habitacion, la mitad de la comoda, la mitad de todas las cosas. Me asusté muchísimo y ràpidamente me fuí a la clínica Barranqué de Barcelona.

A las pocas horas de visita, me llamaron, y me avisaron de mi estado: Desprendimiento de retina, un caso urgente, de operación complicada.

Me operaron y me salvaron la vista de milagro. Lo pasé fatal. Estuve un mes a oscuras, pero gracias a dios y a los buenos médicos volví a ver. Cuando salí a la calle y vi la gente, los coches, los arboles, el cielo y tantas cosas mas, fue el mejor día de mi vida.

Todo pasó bien, ya estaba en mi casa, y vino a verme mi hija. -¿Cuando vas a una revisión de pecho?,- me comentó.-Ya iré un día de estos hija,- le comenté...

 AL cabo de unos días fui al médico. No me dolía nada, me encontraba perfectamente, no tenia bultos en el pecho. De pronto, al revisar los datos, me llaman, me hacen sentar y me dicen que tengo cáncer de mama.

 No me lo podía creer! Me desmayé del susto, se me cayó el mundo encima. Me dijeron que hay muchas alternativas, que me pondría bien, y que si quería ayuda psicológica. Estaba destrozada, y me hundí.

 Con el tiempo, me dí cuenta que la vida es maravillosa, y que tenía que luchar para seguir viviendo. Me hicieron radioterapia y me salvé. Hice todo lo que me pidieron y mas, y con la ayuda de todos estoy aquí viva, tratando de explicar lo que me pasó.

 Hoy por hoy estoy con muchas ganas de hacer cosas. Hago teatro, gimnasia, baile y taller de la memoria. En todos estos sitios he conocido gente maravillosa.

 Tengo muchas ganas de ver crecer a mis hijas y nietas, con sus virtudes y sus problemas. Con esto quiero decir que hay que luchar por vivir. La vida es maravillosa, solo se vive una vez y doy gracias a dios por pertenecer a ella.

 un saludo maravilloso...
Maria Sabata
 

FET HISTÒRIC D’UNA MARE QUE LI VAN ASSESSINAR TRES FILLS L’ANY 1936...


1A
Ben a prop de la Verge Moreneta,
Us llevaren la vida fillets meus
Vostre ànima, com blanca colometa,
Aixecar el vol i anar a vesar-li els peus.
2A
Entretant d’una sola estisorada,
M’arrencaren del cor dos bocinets,
Sóc la mare mes desventurada,
Doncs he perdut alhora dos fillets.
3A
Però com que la ràbia dels botxins,
Mai s’acaba quatre dies després,
De vostre mort, un altre dels meus,
Fills assassinaren. Oh! Que en fou,
De feroç la punyalada,
Que m’arrencaren un altre bocí del cor...
4A
De cor no en resta ja! Som filagarses,
Sembla un tros de carn que m’han, pres les garses,
i a picotades, se’l van disputant.
He perdut jo per sempre l’alegria,
Enlloc trobo la calma,
Ni el repòs, que em falta, de vostra companyia,
I també s’ha perdut, la del espòs.

5A
Enyoro tots moments, vostres carícies,
Vostres probes d’amor tendre i sincer,
Que em feien de ma vida les delícies,
I em plaïen com l’aire matiner.
6A
Trobo els dies llargs, inacabables,
Les nits son d’insomni i de neguit,
Son mes ulls unes foses, inestroncables,
Sento el pes d’una llosa sobre el pit.
7A
Oh, Verge dels Dolors, del cel, Princesa!
Vós, que sofríeu tants cruels turments,
Doneu-me un xic de vostre fortalesa,
En mes angoixes i defalliments...
8A
Vos, que sou ma mare i ma patrona,
Compadint-vos del meu dolor cruel,
Vos, que en seny de màrtir la corona,
Aparteu dels meus llavis tant de gel.
Com Jesucrist, que els jueus perdonava,
Els botxins, dels meus fills he perdonat.
9A
I suplico, a Deu que els converteixi,
I que tingui d’ells clemència pietat.
I vós, oh Verge, santa mare meva,
Demaneu-li el vostre fill que es Deu,
Que em conservin la vida els fills,
Que per glòria seva i consol meu...
Em queden!

Finalment, només puc pensar, com a bons catalans...
Sang de màrtirs, llavor de Cristians.


Roser C. P.

29 d’octubre 2013

RECUERDO DE MI NIÑEZ

Cuando empezó la guerra española yo tenía 10 años.

Cuando las tropas del general Franco derrotaron a los republicanos, pasó la primera línea de fuego, cerca de mi casa de campo, dejando algunos soldados muertos esparcidos por el campo de batalla.

Me dijeron que en el barranco del Mullet, había soldados muertos. Por mi curiosidad de niña, pues nunca había visto ningún difunto, fuí sola a verlos. ¡que horror! Estaban ensangrentados, los ojos muy abiertos, las manos crispadas, las ropas hechas añicos. Habían cinco. Espavorida corrí hacia mi casa.

Luego supongo que tube un trauma pues no podía estar sola, los veía en todas partes, principalmente en la oscuridad.

Fué tan grande mi espanto, que todavía hoy los veo en sueños.










 Agustina B.

24 d’octubre 2013

LA VIDA

SOMOS MAYORES,
Y NOS REUNIMOS
NOS CONTAMOS COSAS 
QUE SON DE LA VIDA
EXPERIENCIAS Y FATIGAS,
TAMBIEN ALEGRIAS,
QUE CON LOS AÑOS QUE TENEMOS
DE TODO NOS HA DADO LA VIDA
QUE SI ME DUELEN LAS PIERNAS,
QUE YA SOMOS ABUELOS,
Y TAMBIEN BISABUELOS
A OTROS NO SE LES HA PERMITIDO
PERO HAY MADRE MÍA
CUANTAS COSAS BUENAS
ALGUNA MALA NOS HA
DADO LA VIDA Y CARIÑO,
AMOR, COSAS MUY BONITAS.
YO QUIERO SEGUIR ESTANDO
EN ESTA VIDA


El profesor nos pidió que escriberamos algo para ponerlo no se donde, algo que dice que la gente lo ve, y mucho. Bueno, pues alla voy:

Somos del grupo del curso de la memória. Yo no se si tendré mas memória, pero lo que si sé es que saldré mas enriquecida, gràcias a los encuentros con las personas que hacemos los talleres. Es bonito recordar los tiempos pasados, recordar cosas que una creia ya olvidadas, como los juegos infantiles, especialmente los que haciamos en la calle. Nuestro primer trabajo, el primer sueldo, el primer y mi único amor, evocando al primer beso, aquel que no se olvida. Nuestro primer achuchon, que eran otros tiempos, nuestros tiempos.

Por eso os invito a venir a hacer el curso, después nos lo agradeceran.

Carme Serra



EL dissabte dia 9 de novembre, al casal de l'AA.VV de Viladordis, la nostra monitora de Country, Àngels Riba i els seus alumnes ens faran una marató de ball, junt amb un sopar, per a tothom que s'hi vulgui apuntar! 

us hi esperem a tots!!

Salutacions,

AA.VV barri de la Sagrada Família

16 d’octubre 2013

PILAR MARTINEZ DICE...

PILAR MARTÍNEZ DICE...

El profesor que nos aviva la memória nos pidió que escribiésemos una carta. Esta carta quiero dedicarla a vosotros, mis queridos ex-sufridores que me conocéis en todos los aspectos, el bueno y el malo.

Sabed que voy a clases de memória, pues algunas veces "pierdo un poco el norte", pero espero recuperarla con el profesor que tengo.

Dicho profesor me recuerda a vuestra ex-sargento del Oms i de Prat, pero es mas benévolo, tiene mucha paciencia y mas manga ancha que yo misma (debe ser por aquello de "respetad mis canas aunque las lleve teñidas"), pues las que asistimos a estas clases "ya hemos doblado el equador de nuestras vidas".

El profe nos ha mandado escrivir una carta, no sé si es para comprobar nuestro nivel de ortografía o para comprobar cuantos disparates ponemos.

Faltas ortogràficas no creo que pille ninguna. ¿Recordais el nivel que os poniamos a la hora de corregir vuestros exàmenes? Así que por ahí no creo que me pille.

Algunas madres de ex-alumnos vienen a estas clases y yo me lo paso "pipa" con todos ellos,

Abunda más el elemento femenino que el masculino, quizás las féminas somos mas fràgiles de memoria.

No creo necesario firmar la misiva, pues estoy segura que la mayoria me identificaréis, si llegais a verla.

Mis mejores deseos y un abrazo para el profesor y compañeros de clase de memoria y para mis queridos "ex-sufridores" del Oms i de Prat, si llegan a leerme.

Pilar Martínez

PD: mis ex-alumnos leían Policia Municipal




10 d’octubre 2013

MI VIAJE A ALEMANIA


Este mes de septiembre he realizado un viaje a Alemania, a la ciudad de Stuttgart, que es donde vive mi hija Esther.
He ido para estar en la fiesta de mi nieto Marc para celebrar que empieza en la escuela primaria. Es una tradición de muchos años atrás que les hacen a los niños antes de empezar  el primer curso de primaria. Fue muy bonito. Los niños lo pasan muy bien. Les hacen unos cucuruchos de papel que son más grandes que ellos. Mi hija le hizo uno a Marc que era precioso, decorado con cosas de fútbol. Después se lo llenan de regalitos y lo pasan bomba. El director del colegio habló mucho a todos los familiares que había en la sala. Yo no entendía nada, pero mi hija me lo iba traduciendo.
También ha coincidido mi estancia allí con la “fiesta de la cerveza”. En Stuttgart es una fiesta grandísima y el recinto de la fiesta es impresionante. Hay unas carpas que ni lo imaginas lo grandes que son. Y tan llenas de gente que beben jarras de cerveza enormes, comen, cantan y ríen a rabiar. Y además, hay todo de atracciones de feria donde los niños se lo pasan en grande. Yo si no lo veo, por mucho que me lo habían dicho, no hubiera creído lo grandísimo que es y la gente que llega a haber.
Aparte de eso, también tengo que decir que Stuttgart me gusta mucho. Tiene muchos parques muy verdes y es un encanto pasear por ellos. También la economía del país es muy distinta a la  nuestra. Yo me he dado cuenta cuando hemos ido a comprar: muchas cosas están incluso más baratas que aquí y ellos ganan bastante más que nosotros y hay bastante menos paro.
Bueno, esto es un pequeño apunte de lo que a mí me ha parecido ir a Alemania. De todas maneras, aclaro  que yo voy porque tengo a mi hija. Menos a ellos, no entiendo a nadie. No entiendo ni pizca de alemán y además me gusta estar mucho aquí en Cataluña ya que, aunque soy andaluza, me siento integrada como si fuera catalana.








Carmen Saavedra Huertas

02 d’octubre 2013

QUE RES NI NINGÚ ENS APAGUI LA NOSTRA VEU


Avui, Dia Internacional de la Gent Gran, la situació actual de crisi que estem vivint ens proporciona l'oportunitat d'insistir en la necessitat que el col·lectiu de gent gran faci escoltar la seva veu, que ha de ser clara i precisa, a fi que l'administració i la societat se sensibilitzin amb el seu missatge.

La gent gran ha de fer un ús positiu dels seus coneixements, de la seva experiència acumulada al llarg de molts anys i de l'esforç quotidià de lliurament a favor de la societat, que ha estat la principal receptora dels seus afanys i les seves realitzacions que han fet possible bona part dels canvis democràtics i del benestar experimentats, per la societat, al llarg del temps.

La gent gran ha de ser partícip, però ha de ser, a més a més, protagonista, sense cedir cap de les posicions o espais que li corresponguin en el rol social en el qual està inserit.

La gent gran ha de ser escoltada, valorada i atesa en la seva justa mesura, sobretot ara que ha canviat el vetust estereotip de persona trista, passiva i escassament participativa, asseguda al sofà mirant la tele mig adormida, o en un banc públic llanguint sense ambicions i sense un rumb concret en el qual orientar les seves pròpies decisions. La vellesa, depressions, úlceres, sentit d'inutilitat, decadència, tot això es va acabar, són tòpics que la gent gran d'avui ha derrocat, són els fills del rock&roll.

En l'actualitat, la gent gran s'ha situat en una posició vitalista i compromesa amb la societat de la qual forma part. Envellida, sí, perquè resulta inevitable evadir-se del pas inexorable del temps. Cronos és implacable.
No obstant això, la gent gran d'avui ha estat capaç de superar les seves pròpies limitacions humanes, i s'ha adaptat amb eficàcia als canvis operats en tots els sectors del seu entorn.

La gent gran ha demostrat a la societat, entre moltes altres coses, que no suposa una càrrega per a ella. Ans al contrari, ha posat de manifest que constitueix una excel·lent inversió. Una prova d'això és la proliferació d'iniciatives, tant públiques com a privades, en l'oferta turística i serveis socials, especialment pel que fa a l'atenció assistencial, en els sectors de la qual s'ha generat una gran demanda de llocs de treball, com a conseqüència de tot això, amb una clara tendència a incrementar considerablement en el futur, amb l'aplicació de la llei d'atenció a la dependència a pesar que els actuals governs central i autonòmic, ens l'estan mutilant salvatgement.

Gairebé la majoria de la gent gran de Catalunya desitja veure els seus fills i néts viure en una República Catalana, laica i sense exèrcit, però aquí, avui i ara, el que importa és la Llei de la dependència, no l'altra, si us plau, deixin de confondre'ns. No volem ser comparses de consells consultius, marionetes de casals, ni escalfar les honorables butaques del Parlament una vegada a l'any, deixin de fer-nos por amb les pensions, volem ser feliços, parlem dels medicaments, hospitals, centres de dia, residències públiques, etc.

Els governs central, autonòmic i local, per la seva banda, han de ser receptius a les propostes, reivindicacions i inquietuds de la gent gran.

Els convé, als nostres polítics, no perdre de vista la significativa dada que la gent gran representem un elevat percentatge de tota de la població, molt proper al 22%.

La gent gran som el bastó que manté en peu el 80% de les associacions cíviques, veïnals i culturals del país. Hem de crear les nostres pròpies associacions, associacions de gent gran fortes i actives, que creixin i actuïn al marge del paternalisme administratiu, que apaga la nostra veu, diluïda pel sistema intervencionista de les administracions, marcant gustos o pautes oficials.

La veu de la gent gran ha d'escoltar-se sense interferències alienes. Som la gent gran els que lliurement hem de decidir quina vida desitgem.

El nostre horitzó hem de marcar-lo des del moviment associatiu de gent gran, en els propers anys fent explotar un canvi cultural que obrirà lleres de participació activa i directa, les administracions, la societat haurà d'admetre-ho, perquè s'hi juga el seu propi progrés. La gent gran estem passant del lament individual i col·lectiu a un procés actiu, creatiu, reivindicatiu, solidari i associatiu, els governs ho saben, amb la crisi ens espremen, amb les pensions ens fan por i amb les retallades de sanitat volen contagiar-nos la pitjor de les malalties col·lectives, la lamentació i el conformisme.

Volem ser alguna cosa més que una declaració política de bones intencions. Volem demostrar que l'acció col·lectiva és possible. No demanem la unitat per criticar o caure en la utopia ingènua i fàcil, sinó per construir. La gent gran ha de passar del lament individual i col·lectiu a un d'actiu, creatiu i solidari.

Des de les nostres pròpies associacions, serem un tàvec que picarà els governants perquè no s'adormin. Que res ni ningú ens apagui la nostra veu.


    Josep Mellado